...us presentem l'estrena absoluta dels Multicines La Vailet, que ha estat American Pie que, segons Jaume Chavarria, hem hagut d'esperar per ella 9 anys... Serà poc o molt?. A més a més, també ens parla d'ella encara que no l'havia vista Jaume Vidal, gran locutor amic de Panorames de cinema.
A la segona part del programa, tot trobant a faltar els nostres companys Imma Soler i Rafa G, que de seguida tornarem a tenir amb nosaltres, els Jaumes inicien una xerrada super animosa i enriquidora sobre les pel·lícules de les que havia estat artífex de la banda sonora Ennio Morricone.
Entre les més de 400 pel·lícules en què ha estat compositor musical Ennio, els nostres Chavarría i Vidal ens han parlat de Hi havia una vegada America, Cinema Paradiso, La Missió ("música èpica i suau, la conquesta amb bons i dolents, Morricone sap posar música i innovar, quedo flipant amb Ennio", segons paraules de Jaume Chavarría).
El seu debut cinematogràfic, és a dir, quan el seu nom apareix als crèdits, arriba el 1961 amb el film Il federale de Luciano Salce, una sàtira sobre la caiguda del feixisme amb una gran interpretació de Ugo Tognazzi. En aquest punt arrenca la seva abundant filmografia, que toca tots els gèneres, amb dues aportacions al western amb el pseudònim de Dan Savio: Gringo i Le pistole non discutono (1964) que en els anys immediatament posteriors adquiriran una rellevància molt superior a la que tenien en el moment de la seva estrena, com a Trilogia del dòlar.
Tot seguit li arriba l'oportunitat de compondre la banda sonora de la primera pel·lícula de Sergio Leone en el gènere del western: Per un grapat de dòlars. Morricone sap reconvertir els tòpics de la música de western en una cosa totalment original sense recórrer a desviacions atonals o jazzísties. Així, el tema dels títols barreja elements tradicionals com el galop de guitarra amb un fantasmagòric xiulet (ambdós executats per un amic de la infància del compositor, Alessandro Alessandroni), cors sense text i trets que sonen com gardel·les, en un exasperat crescendo que ens prepara per a les emocions que vindran.
Aconsegueix però l'èxit amb les pel·lícules de Sergio Leone, el pare dels spaghetti western. La col·laboració entre els dos comença el 1964 i de la mateixa van sorgir-ne les inoblidables: Per qualche dollaro in più, El bo, el lleig i el dolent, Fins que li va arribar l'hora i Hi havia una vegada l'Amèrica, l'última film del gran director.
Ha estat molt criticat per la seva atípica música, però abans que res ha estat valent integrant instruments poc comuns entre les grans orquestres. Després, l'any 1964 va tocar en el grup d'improvisació Nuova Consonanza fundat per Franco Evangelisti.
Morricone comença a consolidar-se de manera reconeguda i competent en el panorama de la música cinematogràfica internacional. D'una banda gràcies a les seves intenses col·laboracions amb directors italians com Pier Paolo Pasolini, Bernardo Bertolucci, Dario Argento, Gillo Pontecorvo, Marc Bellocchio i Giuseppe Tornatore, i de l'altra per les esplèndides bandes sonores compostes per explicar grans històries al costat de directors americans i europeus de la talla de Terence Malick, John Carpenter, Brian De Palma, Roman Polanski, Roland Joffé o Pedro Almodóvar amb Átame.
És un dels més coneguts dels compositors cinematogràfics, gràcies sobretot a la música dels espagueti western, però també gràcies a les belles melodies de Dies de cel, La missió, L'ocell de les plomes de cristall o Cinema Paradiso.
També ha compost obres per a sèries de televisió, sent les més conegudes El secret del Sàhara, La Piovra, Marco Poloz o Cabàs.
Ha estat nominat a l'Oscar en 5 ocasions: Dies del cel (1978), La missió (1986), Els intocables d'Elliot Ness (1987), Bugsy (1991), Malena (2000), sense aconseguir-ne cap, però als Oscars de 2007 se li lliurà la seva primera estatueta com a reconeixement a tota la seva carrera.
Va compondre l'himne de la Copa Mundial de FIFA Argentina 1978.
També el nostre Oliver ens va trucar i vam estar amb el parlant una estoneta sobre pel·lícules d'abans i ara o sigui, Jaumes vs Oliver, però la "batalla" va quedar en un empat de professionals de les ones.
Bon profit de ràdio i de cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada